La Font de Prats

Localització dins de la Serra de Mariola:
Al cor de la Serra de Mariola, es troba el Mas i Font de Prats i són propietat de la Diputació d'Alacant i es troben molt a prop del Barranquet del Carrascalet. Concretament el mas està rehabilitat però només per a personal de la Diputació, al costat d'ell es troba la Font de Prats. On s'ha instal·lat una sèrie de tolls artificials per a garantir la reproducció dels amfibis del parc natural.
La Font de Prats:
El Mas de Prats:
Panoràmiques del Barranquet del Carrascalet:
Panoràmica del Barranc del Cinc:

El Barranquet de Ferri

Localització:
Cova del Barranquet de Ferri:
El Barranquet de Ferri és un petit estret situat a la Serra Mariola i concretament al terme municpal d'Alcoi. Es troba a 10 minuts de la carretera del Preventori en direcció a la Font de Mariola i al costat de l'albergatge Baradello de Moia. Seguint el camí que s'endisa cap a dins s'arriba en pocs minuts a aquest estret. Està plagat de vies d'escalada de totes les dificultats amb dos parets, una de solana i una altra d'ombria.
Mapa de vies d'escalada del Barranquet de Ferri:

Jornades de portes obertes a El Puig d'Alcoi

Localització:
Els propers dies 25 i 26 de juliol del 2009 de 10.30 a 13.30 al poblat ibèric de El Puig d'Alcoi hi ha jornades de portes obertes a les excacions arqueològiques. El Puig d'Alcoi és un oppidum iber del segle IV a.C situat entre el al Barranc de La Batalla i el barranc de Les Florències. Des de l'any 2004 hi ha una campanya d'excavacions arqueológiques dirigides perIgnasi Grau de l'Universitat d'Alacant i Josep Maria Segura director del Museu Arqueològic d'Alcoi.

El despoblat morisc de l'Atzuvieta i la Penya Foradà

Localització dins de la Marina Alta:
A la Vall d'Alcalà i concretament al costat de Alcalà de la Jovada es troba el despoblat morisc de l'Atzuvieta. El nom de "morisc" fa referència als musulmans que al segle XVI van ser batejats en la majoria dels casos per la força. A finals de l'Edat Mitjana, dins dels regnes de Castella i de la Corona d'Aragó hi vivien una minoria molt nombrosa, els anomenats mudèjars. Eren els musulmans que hi vivien als regnes cristians i que van mantindre la seua religió, llengua i costums amb l'arribada dels cristians. Al l'antic Regne de València aquests mudèjars eren la majòria de la població i eren fonamentals per a la noblesa valenciana.
Dins dels grups cristians del Regne de València, els mudèjars eren mal vists ja que eren la mà d'obra dels senyors feudals valencians, i als que afavorien en contra dels cristians. Amb la revolta de la Primera Germania (1519-1525) al Regne de València la situació dels mudèjars va canviar radicalment.
La Primera Germania va ser una revolta armada que es va produir en el Regne de València ben entrat el segle XVI, durant el regnat de Carles I. La revolta, tot i que no va tenir cap repercussió més enllà del Regne de València va tenir com a conseqüències més directes l'acceleració del procés centralitzador autoritari monàrquic, la progressiva pèrdua de poder de l'oligarquia nobiliària valenciana, i una forta reducció dels drets del poble valencià. En conjunt va ser una revolta complexa emmarcada dins de diverses lluites paral·leles: la dels menestrals i poble menut contra l'oligarquia urbana; la dels camperols contra els senyors; i la de l'uniformisme cristià contra la singularitat musulmana.
Aquesta última va desencadenar una nou problema dins del Regne de València, l'aparició dels moriscs. Al camp els mudèjars van ser un objectiu dels agermanats ja que hi havia per una banda un odi ètnic i religiós; per altra conformaven un tipus de mà d'obra barata que ajudava els nobles a mantenir la seua posició amb una alta productivitat de les seues terres. I finalment, els artesans mudèjars eren altra font de competència que s'erigí al sistema gremial.
Així els agermanats varen fer un procés de conversió sistemàtic per posar fi a aquesta minoria fonamental dels senyors valencians. Una volta sufocada la Germania, la noblesa valenciana advocaren per invalidar la validesa d'aquests batejos forçosos. Llavors Carles I va crear una junta de teòlegs i juristes per tal de prendre una decisió ferma front al problema.
En 1525 aquesta junta es pronuncià a favor de mantenir la fe cristiana dels nous conversos, ja que segons ells no havien estat forçats: la decisió del baptisme havia estat presa lliurement en haver-se donat al mudèjar l'alternativa de la mort. D'aquesta forma va aparèixer el problema dels moriscs, també anomenats cristians nous.
Des de 1525 fins 1609 els moriscs van ser menyspreats pels cristians vells, rebutjats per la corona perquè podien alçar-se en una rebel·lió i recolzaren als pirates berberiscos o als turcs. També eren menyspreats per l'Església i la seua dubtosa conversió. Tot açò va fer impossible la seua integració dins de la societat. Finalment al 1609 Felip III va dedicir la seua expulsió fora dels seus regnes.
Al Regne de València a finals del segle XVI eren uns 300.000 moriscs, es a dir la tercera part de la població cristiana. Allò va significar un buit de l'interior del regne. El port de Dènia va ser un dels escollits per a l'expulsió dels moriscs del nord d'Alacant.
Així varen aparèixer els despoblats moriscs per tot l'interior. L'Atzuvieta és un d'aquests despoblats, però romangué en peu ja que els segles posteriors molts despoblats varen ser ocupats per families cristianes com a l'Atzuvieta al segle XVII. A principis del XVIII d'abandonà però el lloc es mantigué com a corrals per al ramat.
S'han fossilitzat les seus fàbriques i morfologies encara que hi ha alteracions posteriors a l'època mudèjar i morisca. Són cases de planta quadrangular amb un pati central al voltant del que es distribueixen les estances. I la tècnica constructiva bàsica són els murs de fets en terra, aigua i morter de calç mitjançant un enconfrat de fusta.
Darrere de l'Atzuvieta es troba la Penya Foradà des d'on es pot gaudir de les panoràmiques de la Vall de Gallinera. Situada al capdamunt i quasi enmig de la llarga i abrupta cresta cimalera de l’ombria de la Vall de Gallinera, es troba enlairada i per damunt de la balconada de l’altiplà d’Alcalà. La Penya Forada és amb el seu ben traçat arc, la penya més singular, vistent i popular de tota la Vall de Gallinera, i la que li dóna nom a tota la serra, tot i no ser la més elevada.
Panoràmica de la Vall de Gallinera:
La Penya Foradà: